cabecera 1080x140
Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial Cultural 2008 (Grupo Contexto)
Un deliri ben precís

Com en un mirall deformant de fira, o en un llenç expressionista, “Wadzek contra la turbina de vapor”, la novel·la d’Alfred Döblin que antecedeix a la seva obra mestra “Berlin Alexanderplatz”, ens retorna una imatge inusitadament fidel d’una realitat que sembla esvair-se davant els nostres ulls.

“(…) Se trata de la lucha del individuo contra la masa, contra el poder, y ¿dónde está la policía si no es del lado del poder? ¡De cualquier poder!”. No ho diu cap potencial “nou-vàndal”, o algun “agitador” més o menys excitat de les xarxes contemporànies, sinó el narrador (molt) omniscient d’aquesta segona novel·la escrita, pràcticament d’un cop i amb l’ànim arrauxat, per Alfred Döblin, autor de la memorable novel·la-riu “Berlin Alexanderplatz”. Incompresa en el seu moment per la crítica –tan sols Bertolt Brecht, que va qualificar merescudament a Döblin de “pare il·legítim”, va saber veure alguna cosa en ella– ens arriba ara aquesta obra més que oportuna per al nostre desllorigat present, publicada per primera vegada a Espanya de la mà de l’exquisida editorial Impedimenta, en una enlluernadora traducció de Belén Santana.

Com la seva pròpia traductora s’encarrega d’assenyalar en l’excel·lent pròleg que acompanya aquesta edició, Döblin continua sent avui una figura esmunyedissa en les lletres alemanyes, fins i tot semi-maleïda, sense acomodament evident en la història de la literatura. La seva voluntat d’apartar-se de la novel·la psicològica per capbussar-se en els èters ficcionals de la literatura expressionista es posa de manifest en aquest persistent deliri, replet d’imatges literàries brillants, de situacions desmesurades i de diàlegs volgudament extemporanis i aguts que acompanyaran la passió i resurrecció del seu protagonista, un home ridícul esmicolat pels seus nervis. Wadzek és un personatge dislocat i tragicòmic, atrapat en un món grotesc, especulatiu i desangelat que viu un etern enfrontament amb Rommel, el seu invencible (i durant molt temps invisible) competidor que exemplifica a la perfecció l’ambició psicopàtica del capitalisme salvatge.

Al llarg d’una mica més de quatre-centes pàgines, l’humor negre i la sensació d’estar dins d’un malson, la temptació desmesurada de la caricatura, propis d’una pel·lícula de George W. Pabst o d’una pintura d’Otto Dix, es fan ben patents, obligant al lector a desfer-se de qualsevol voluntat racional per abandonar-se sense mesura a la descripció d’una bogeria que no casualment té la seva arrel en el progrés que simbolitza la màquina de vapor. Per això no resulta sorprenent que aquesta obra temperamental i vivificadora, escrita en plena ressaca de les avantguardes, ens interpel·li avui directament com a lectors. Els deliris empresarials que descriu empal·lideixen, al cap i a la fi, comparats amb els què ens ha tocat viure.

Por Enric Ros

Scroll Up