cabecera 1080x140
Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial Cultural 2008 (Grupo Contexto)
«El caballo negro», de Boris Sávinkov

Després del feliç descobriment de “El caballo amarillo”, l’Editorial Impedimenta ens ofereix ara, en una exquisida edició, “El caballo negro”, un extraordinari llibre, a mig camí entre una novel·la existencialista i les memòries d’un terrorista rus, escrit per una figura esquiva i fascinant que William Somerset Maugham va definir com “l’home més extraordinari que mai hagi conegut”.

Els epítets més sorollosos –molts d’ells en aparença oposats– s’acumulen al voltant de l’enigmàtica figura de Borís Sávinkov: terrorista romàntic; revolucionari i poc després contra-revolucionari; anarquista i a estones reaccionari; escriptor i alhora personatge de novel·la de Dostoievski; superhome nietzscheà i enamoradís gairebé wertherià; aristòcrata de l’esperit i fervent partidari de la pagesia; salvatge i alhora ultra-civilitzat; dandi, místic, nihilista, assassí… Ocult darrera d’innumerables àlies i algun alter ego literari, Sávinkov va ser tan contradictori com el segle que el va veure néixer; un autèntic “estranger de si mateix” que va concebre la vida com un absurd teatre, en el que es va mostrar disposat a assumir diferents màscares alternatives: terrorista, cap militar, animal polític, traïdor, il·luminat, heroi, dèspota, amant ferit, màrtir, escriptor prematurament desaparegut.

L’editorial Impedimenta ja havia publicat, amb el seu bon gust habitual, “El caballo amarillo”, un llibre en el que el seu protagonista, l’enginyer George O’Brien, planejava un atemptat contra el governador general de Moscou, mentre es deixava devorar per la gelosia. En “El caballo negro”, que ara publica en una bella i acurada traducció de Marta Rebón (també autora, amb Ferran Mateo, de l’espléndida Introducció), el trobem convertit ara en terrorista anti-boltxevic, sempre fugint, sacsejat per la solitud, ben a vora del tret final. L’edició es completa amb “En prisión”, un text publicat pòstumament, on convertit en víctima, en veritable despulla humana, ens ofereix el seu testament literari.

Les observacions punyents, amargues, sentencioses com a ràfegues de metralladora, de l’enginyer convertit en terrorista que poblen les pàgines de “El caballo negro” ens el presenten com a molt més que un pamfletista (anti)revolucionari o un escriptor de dietaris pertorbat per una vida al límit. Llegint, un es troba amb moments tan bells i insòlits com aquest: “De repente no había campamento, ni “bandidos” ni bosque. Sólo permanecía la vida, única, eterna y bendita. Y en alguna parte, Olga”. Com si fóssim en una novel·la de Samuel Beckett, el desolador camp de batalla sembla dissoldre’s davant els ulls de Sávinkov com un simple decorat, per convertir-se en pur espai literari. Alternant la devastadora descripció d’episodis secs i violents amb la nostàlgia davant el record de l’amant abandonada (i la posterior amargor davant el decepcionant retrobament), el narrador es mostra des de l’inici com un home sempre violentat, decebut davant un món equivocat.

Com també avui dia molts de nosaltres podríem subscriure, per Sávinkov, la femta de la societat encara és a dalt de tot. Per això, el seu obscur personatge roman sempre en guàrdia contra el poder –sense importar-li de quin poder es tracti, la dictadura tsarista o la del proletariat–, ocult com un cavall ferit en el cor d’un bosc malenconiós, mentre somia amb “disparar una bala sobre la Santa Rússia”. Decebut en comprovar que mai arribarà l’esmentada “pau per a les barraques i la guerra als palaus”, Sávinkov viu i escriu amb una bomba a la butxaca –com va dir d’ell Lenin–, fins a lliurar el seu últim alè recollit en aquest impressionant i bell llibre funerari; el testimoni d’un cavall desbocat.

Por Enri Ros

Scroll Up