cabecera 1080x140
Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial Cultural 2008 (Grupo Contexto)
«Ós…»

Jo penso que la necessitat imperiosa de la protagonista per tornar a la terra i a les muntanyes cobra un poder que només un amor salvatge pot reflectir.

Fa poc he començat un llibre preciós, reeditat per l’editorial Impedimenta, d’una bellesa exquisida. Una història d’amor entre una dona i un ós. Alguns hi veuen purament zoofília i és cert que n’hi ha. Jo penso que la necessitat imperiosa de la protagonista per tornar a la terra i a les muntanyes cobra un poder que només un amor salvatge pot reflectir.

Sovint, quan m’enamoro d’alguna cosa, com m’ha passat amb aquesta joia literària, tinc la necessitat de compartir-la. Les ganes de transmetre amor és de les coses més boniques que tenim a l’abast i, malgrat tot, com n’és de difícil. Quan donem amor sabent que res és nostre entenem que ni les nostres pròpies arrels ens pertanyen i és aleshores quan, paradoxalment, se’ns manifesten.

Deia Alexandra Perdomo que ‘todo cuerpo nace de una cicatriz’ i és ben cert. Són les ferides, les nostres i les que les mares duien al ventre, les que ens confonen i ens limiten. No penso que no siguin necessàries però sí que crec que cal reconèixer-les per enfrontar-nos-hi.

Aquest tipus de ferides ens fan tenir por, enveja, frustració i gelosia. Són les mateixes cicatrius mal curades que ens empenyen a retenir a certes persones, a fer estretes les relacions, a etiquetar-les perquè no s’escapin, a no saber donar la cara… S’ha d’anar amb compte, a vegades un es mira al mirall i no es reconeix de tanta sang que vessa.

A voltes m’esparvera la necessitat que tenim de ser acceptats, d’agradar, de sentir-nos estimats a qualsevol preu. Com n’és de senzill, de cop i volta, i com una revelació, fer el camí invers, el que ens retorna a nosaltres mateixos, a tot allò que som lluny dels cotxes, la feina i rebombori.

Sempre he lluitat per preservar dues coses aparentment poc compatibles: l’elegància i la transparència. Diu ma mare que als 50 anys una sent que va guanyant certes batalles. Però jo ja començo a entreveure una llum quan miro a certa gent, quan amb estimar en tinc prou, quan gaudeixo de l’amor sense manipular-lo.

I és que amb els anys m’adono que no ens unim pas pels gustos, per les aficions o pel que diuen quatre mots ben preparats. Va molt més enllà. Ens unim per sensibilitat, per química en diuen alguns, per una certa crida, un tipus d’instint que es reconeix. Talment com els animals s’oloren i s’acaricien acte seguit, sense dubtar. És per això que una dona, a vegades, pot enamorar-se d’un riu, del fred i d’un ós. D’un ós bestial i solitari.

Por Anna Fernández

Scroll Up